Primer comte de Torre-saura.
Fill de Bernardo Magin Olives Martorell (1738-1794) i Francisca Olives Squella (1743-1824). Marit de Rafaela Squella Olives (1770-1824) i pare de Bernardo Magin Olives Squella (1796-1864), segon comte de Torre-saura.
Per gràcia del rei Ferran VII, Bernardo Ignacio Olives Olives va obtenir el comtat de Torre-saura l'any 1818. El nom que va elegir va ser el de la seva possessió més preuada, situada al sud de Ciutadella. Home compromès amb el seu temps, la seva filiació profundament monàrquica i la seva oposició durant el Trienni Liberal (1820-1823) li van suposar, juntament amb altres conciutadans, la deportació i l'empresonament a Múrcia. Tanmateix, en tornar l'any 1822, va ser nomenat alcalde de Ciutadella. A cavall entre els segles XVIII i XIX, va ser membre en diverses ocasions de la Universitat General de Menorca, màxim òrgan de govern de l'illa en aquell temps. Casualment, la seva mort, ocorreguda l'any 1833, coincidiria amb la del rei Ferran VII.
El primer comte fou el primer impulsor del projecte de reforma de la gran casa pairal de Ciutadella, malgrat que no veuria completada la seva realització, que es va dilatar per espai de trenta-tres anys a causa de les dificultats per adquirir i annexionar a la monumental casa alguns edificis confrontats.
Amb Bernardo Ignacio Olives Olives començava un cicle en el qual sis membres de la segona branca Olives ostentarien successivament la titularitat del comtat al llarg de 177 anys. A la mort sense descendència del sisè comte l'any 1995, el títol nobiliari passaria a un cosí seu i d'aquest al seu fill, el vuitè i actual comte de Torre-saura, ambdós pertanyents a la noble nissaga Salort.

Fill de Bernardo Ignacio Olives Olives (1881-1966), cinquè comte de Torre-saura, i Mª Pilar Ponsich Sarriera (1887-1952), setena marquesa de Moyá de la Torre. Germà de Mª Dolores Olives Ponsich (1910-1979), Gabriel Olives Ponsich (1911-1953) i José Mª Olives Ponsich (1914-1995), sisè comte de Torre-saura.

Germà de Bernardo Magin Olives Martorell (1738-1794) i oncle de Bernardo Ignacio Olives Olives (1767-1833), primer comte de Torre-saura.

Escriptor, historiador i poeta.

Sisè comte de Torre-saura.
Darrer representant del comtat de Torre-saura de la segona branca de la família Olives. Fill de Bernardo Ignacio Olives Olives, cinquè comte de Torre-saura, i de Mª Pilar Ponsich Sarriera (1887-1952).
Amb la mort del seu germà gran va ostentar també el títol de marquès de Moyá de la Torre. Després de la seva defunció, el títol fou requerit per un dels seus parents més propers.

Segon comte de Torre-saura.
Fill de Bernardo Ignacio Olives Olives (1767-1833), primer comte de Torre-saura, i Rafaela Squella Olives (1770-1824). Marit i cosí de Francisca Olives Seguí (1806-1858), filla de Guillermo Olives Olives (1771-1825), germà del primer comte de Torre-saura, i de Catalina Seguí Seguí (1767-1840).
Va succeir al primer comte el seu fill primogènit, Bernardo Magin Olives Squella. Durant la seva etapa al front del comtat es va materialitzar la configuració actual del palau de Torre-saura, després d'un llarg procés de permuta de terrenys per a l'alineació de la seva façana de la plaça des Born. El segon comte de Torre-saura va ser qui va tenir l'honor d'allotjar en la seva flamant i recentment acabada residència la família reial espanyola en la seva visita a l'illa l'any 1860.
No obstant, no va ser només aquesta el palau de Torre-saura el centre dels esforços del segon comte de Torre-saura. Com son pare, va ocupar el càrrec de conseller en la Universitat General de Menorca i va impulsar la introducció a l'illa dels carruatges per al transport de passatgers. També va ser el promotor d'una part de les imponents barraques de pedra seca per a usos ramaders, úniques a la Mediterrània, que va manar aixecar en els seus llocs principals, les quals han suposat, juntament amb altres de la zona nord de Ciutadella, la declaració del paratge de Punta Nati com a bé d'interès cultural de Menorca en la categoria de lloc d'interès etnològic l'any 2020, a més de ser un dels principals exemples presentats pel Comitè Intergovernamental de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO en la candidatura internacional per a la inscripció de la tècnica de la pedra en sec en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, una declaració que es va fer efectiva l'any 2018.